Als meus nebots Marc i Marta

Us he vist venir
com una solsida,
com el tel de la mar
i una paraula.
Un rebombori de rialles
i costres de fang
en cada abraçada.
He agafat el darrer tren
per recordar-vos,
com una embranzida
de foc i joguines,
com una mirada
que guarde a la mà.
Encara no puc oblidar-vos,
com no s’oblida algú
que omplí la vida
de vetes i draps.
Encara no us puc escriure,
com un afalac de perols
i neules de dolça tendrura.
Un escorpí de lluny,
una muller d’oliveres
i pits de grava mullada.
Un efecte de nísprols
i tisores a la boca,
una nuca aixoplugada
de queviures de pallorfes.
Una mà en l’orfandat
i medalles d’alquimista.
Una taula de canvi
i culleres escurades.
Una urna de cendres
i moreres al cabell.
Una única sabata
i vaques que enraonen.
Una vanaglòria
de núvols d’argila
i tela treballada.
Un nadal de lluny
que viu com un estable
on era la nostàlgia.
Una catarata
de coves sens oït,
un desig de mel
i flors al teu costat,
una cantimplora
de vida que ja brolla.
Una usança antiga
que vull que conegueu.

Carles Alòs

Escorça

He vist els ulls preliminars,

com un aldarull de boques

covades en l’afecte.

He tret la darrera espina,

com una piga de contraban,

com una germinació exacta

al bell mig del cos.

He refet el cor,

cordat la meua estima,

tenalla amorosida,

de flors d’un bell passat.

He traspassat la frontera

d’un record de tres navalles

i fletxes verinoses.

Una nuca de pètals,

ombra del desig,

del polsim de l’enuig

i neu a cada banda.

Una cantarella

de borles de cristall

i serps al meu redós

que balla com un àngel.

Una avinentesa

de cels ennuvolats

i núvols de rialles

que creixen al meu pit.

Una lluna plena

de ciris i de mar

i solcs d’una aventura,

d’un record ufà.

Una contarella

de fils i murs de pa

i regnes de colors

florides a la mà.

Una vella historia

nevada en la foscúria.

Una panderola

de trenes i didals

i glops d’una mirada

que bec amb delectança.

Carles Alòs

Exigència i determinació

He vist la darrera raó com un feréstec combregar de boques. La platja es nua, no resten pallorfes de paraules de sutja, d’un aminat fos al teu cos que em rememora. No he vist el darrer ullal en la foscúria d’una teulada xopa, de didals i gronxadors. Una cabòria encesa i navalles de quitrà, el tarquim de l’entrecuix i queviures al mirall. He vist la darrera beta com un foc folgassà i mirades de tungsté. He obviat els noms preliminars, l’artifici porpra, les botiges de peixos. Una munió de pèsols, l’aldarull d’un exercit de nuques. Una rosada blanca sempiterna al bec, un mot que es despentina de manera inopinada, un Fortuny excels i claus a cada galta. Una contarella arcana en la grandària, un tumult de tu i noces de cobalt. Una gran riuada de cartes i trabucs. Un nouer molt alt i foc a cada mà. Una matinada de clots i safanòries, una retafila de soques de metall.

Carles Alòs

Dolor de lluny

He vist els ulls a la mar
on un dia vares romandre.
M’he tapat la boca
per no no ofegar la pèrdua.
Una muralla de llavis
on no recorde res.
He tret el darrer silenci,
al gronxador de l’oblit
d’un autumne de becs.
No he tornat per rendir-me
per dir-te darreres paraules.
Una ombra de sals de llebeig
i cartró a cada llengua.
Una llepolia viciosa
i l’afany de conquerir-la.
Com un taure indefens
idolatrat a la pastura
més llarga.
Una solsida de cors
i maragdes de distància,
un punyal de neu
i traça de maldat.
He vist el vol de l’ocell
diürn en un vagó,
de vent i coves negres
i cels de terra blava.
Una vaga vanaglòria
de bàrbars de cotó
i monyons d’un terra sol.
No ha tornat a nevar
al cor de les maduixes
i neules escampades.
Una navalla oberta
i dofins d’un mar de neu,
una bassa sola
i ulls clarividents.

Carles Alòs

Somrís

He tret les escombraries, no queda ningú a aquell vell redós. He vist els ulls d’una divergència antiga, de mel i canyamel, encunyada a la nuca. Un ullal de sang, sargantanes d’un riu de neula. He triat la darrera vida, la biga mestra, la paret mitgera. Un redós de neu, les boques emmurallades, l’aigua que rajava. Un cove de besos, espelmes d’un record efímer. He tret la xarxa d’Orió per besar els talons a Aquileu. Una planura immensa, la diversitat dels sons vocàlics. Una rama, una branca altívola em diu qui fui. Un autumne de versos i veles de coral. Un sotrac d’espines i coure a la mirada. Una travessia de vent a la butxaca. Una meravella de sols i taps de tu. Un vitrall daurat que em mira en la muntanya dels cossos de cotó. Una via erma i sang de cascavell, una deferència de núvols i safrà. Una cantarella de bagues i dejuns. Una cantimplora de píndoles de vidre. Un comiat de mar i sal a la mirada.

Carles Alòs

Caure

He extret la darrera raó
la casualitat d’una mirada.
He esmicolat el dolor
com un aldarull de pomes
com una presó de candor.
He refet el pacte,
tancat cada aixeta
per no tornar a veure’t.
Una expressió maquinal
deixondida en l’oblit.
Esgarre cada carta
per no tornar jamai,
per no covar la por
al front de les formigues.
He oblidat el nom,
cognoms de l’altivesa,
muller de pell de fusta.
Una nuesa erma
arrupida en l’entrecuix.
Et veig venir de lluny,
escridassant la veu
dels muscles.
Una vella llei de talió
bressolada en la luxúria
dels cossos amarats
de gesmil aigualit.
Una estranya parla
que cou en l’arribada.
Una lletania
de nous i amagatalls
que brollen del teu cos
malalt en la melangia.
Una vanaglòria
de cartes ben marcades
i dones de quitrà.
Una bufetada
flonja en la llargària,
un enuig de sal
i mel malbaratada
al teu redós d’estrassa.
Una llunyania
de terra i de navalles
que veig com un oblit
de dacsa i llepolies.

Carles Alòs

Gatzavara

He deixat la mà
oberta en la planura,
en un cossi de plany
i sang a la sabata.
T’he esguardat
a la darrera mar
d’una sal d’argent
i pluja que no acaba.
Com el bes que llenega
a la galta colrada,
m’he refet en tu,
via sempiterna.
Com un ocell alt
que lliga latituds
i vola més enllà
de la pròxima parada.
Un robí de vent
i roses rialleres
que em miren
com un guany.
Una tarda freda
de neules de cotó
i sols que ja
em pertanyen.
Un autumne líquid
que guarde al meu redós
per veure’t arribar
al cel que s’obri ja.
Una sensació
de noms i redonors
que veig com una agulla
ajustada a l’atzur.
Una realitat
que viu enyoradissa
i agafe regalada
d’un jorn d’esperança.

Carles Alòs

Fullam

He vist el cos esmunyir-se entre les soques. No queda ningú a l’aguait del silenci. Un cel de neu, una cortina de flors; l’oreig d’un vent suau. He escoltat la darrera oració a una platja de sols, on no cap la melangia al bell mig de la boca. Una mòssa d’estima, la cantallera del cos despullat. He vist crèixer el forment a una mar de desig, on els malsons trontollen i cull la teua sina. Una ventada fresca, un llinatge oriünd; t’acarone, t’acarone com tot allò efímer que ens fa sentir-nos vius. Una vora mullada, un plugim de cel. M’ofrene a tu com un redós suau, com una boca nua plantada al desert. He clos el malson, la mort riallera, el darrer puntelló. M’he aprés a mi mateixa com un nom d’ordi, latitud clara, empelt suau. Ho he comprés.

Carles Alòs

Pòsit

Ningú a la vora
d’un toll de sang
que balla sol
en un caduf.
T’he vist venir
arrabatada
en un gemc
de flors de mar.
Una arribada
de fulles seques
i garroferes
que ja no em miren.
Una virtut
un frenesí
de capcirons
que es desgavellen.
Una dentada
de pans eixuts
i fum embriac
que em rememora.
Un aldarull
d’erugues blaves
i flocs de neu
covats en tu.
Una mirada
i confiança
que em trac del cos
com una aurora.
Una visió
i flor de maig
que creix en tu
com una sénia.
Una missió
encomanada
per un vent fred
i solcs de tu.

Carles Alòs

Noms que hi resten

A Alberto Moya Lledó i

Encarna Ribes Alventosa,

els meus avis materns.

Gràcies als quals sóc l’home que sóc

He tret la roba de l’armari
per oblidar-me de tu,
per aixafar la paüra
que aixopluga la veu.
No resta ningú al racó
on el sol es ponia,
on restaven nus
en la nostra tendrura.
T’he vist per darrer cop
al bell cabell amorosit,
al maluc de les mares
d’una roba estesa.
No recorde el nom
de l’ajut de safrà,
de la marraixa esquerdada
on no quedava aigua.
Som homes de blat
en una cantonada de marbre,
en un esguard esquífit
de perols i giravoltes.
Tot ho lamente massa
en la taula parada,
on els comensals
no et veuen
i jo et toque.
He collit les nous
per fer-te una besada,
per dir-te que t’estime.
No he perdut la partida
dels cossos freds
i sotracs d’angoixa.
No he perdut el teu nom
a la darrera estació,
a les teulades de nosa.
No he perdut la vida
que brolla del teu cor.
No seré una dalla
extraviada en la ciutat;
que no té nom,
i ja no es volca.

Carles Alòs

Bandositat

He vist esllavissar-se els darrers mots de la llengua. No resta ningú a la dansa nocturna d’un Pàtrocle ebri. He reciclat cada besada per albirar-te més de prop, tela retallada que m’acaricia l’engonal. Un riu de sang, un sotrac de versos cosits en la muntanya. Et mire, et mire com les coses que resten al lloc. Cop rere cop, una nevada perpètua, un somni de dacsa. Et cerque en un autumne de cossos riallers. Una burilla, un pedaç, una ungla. Pentesilea cus la xarxa d’uns escacs d’amor. Et mire la mà; piques i esquadres, avalots incendiaris. Una bonior de desig, el sol ens embolcalla al seu maluc lunar. Una hora, un plançó fèrtil, una lletania. Hora rere hora et cerque com un búfal, redós suau que m’emmiralla. Un misto, l’esquelet del cel; l’Estígía s’allunya, un mal ensomni, un eix cosit de tu.

Carles Alòs

Serps

Ho he vist

front els ulls,

un passat gloriós

que no descansa en tu.

Una lluna plana

i foc a la mirada,

un sol transeünt

que crida en la planura.

Una piga solta

i un munt d’avinenteses,

un passat perdut

i dalles de paper.

Una voravia

de sang a la butxaca

i tela apedaçada.

Una neu subtil

i veus en l’arribada

de cossos desnutrits.

Una soca ferma,

carícies de tristesa

i ferum d’albellons.

Una vela sola

i claus ja rovellades,

un autumne erm

i soles de sabata

que marquen la drecera

d’un cos amerat.

Un plugim perdut,

i neules de cotó

que albire com un solc

al teu cabell de vent.

Una desraó

de serps esmicolades

al mur de la discòrdia.

Una travessia

de flors a les aixelles

i sols a la paraula.

Carles Alòs    

Extret del silenci

He extret la darrera raó

per no esguardar-te més.

No he trobat ningú al toll

de nits de lluna plena.

He travessat la senda de l’arrap

on no queden cadires

per albirar la peresa;

un delme insà,

una carícia rústega.

Les llums van esvaint-se

a la boca més agra

d’un esternut de sivelles.

He trobat la pau

al mur més alt

del cos fratricida.

Una paüra a mitges

esculpida

en un oblit de codonys.

Un abric perenne

de fel i navallades.

Una cobejança

de neules aigualides

tendres en la mar.

Una processó

de nassos i esgarips

covats en la melangia

del teu cos nafrat.

Una successió

de serps i sang glaçada

al bell mig de la mà.

Una vanaglòria

de coves i vampirs.

Una malcriada

sentada al meu costat.

Una aprehensió

constant en l’arribada

de borles de pallorfes.

Una mort suau

i un pa per encetar.

                  

Carles Alòs  

Pau

He trobat el botó
davall de la catifa.
No he clos la pena
al darrer vagó
del cabell.
He suat massa
per abastar la pau.
No he vist els ulls
de l’enganyifa postrema,
porta ja closa.
He baixat al desert
per veure el cadàver
reblert de ganivets.
Una magnòlia encesa
que em mira des de baix;
un eix romput
al flaire de la piga
que ja no recorde.
He cercat la pau
al caduf més alt
de les novenes,
un esguard del mos,
de la follia absolta.
Un pitxer de serps
i rogles de tristesa,
una nuca morta
i flors a les aixelles.
Un record temut
que pregue que no torne.
Un etiquetatge
de flocs i de rots,
una tarda freda
on no recorde res.
Un taüt de sal
i borles de maduixes,
una carretera
ja sense tornada.

Carles Alòs