Als meus nebots Marc i Marta

Us he vist venir
com una solsida,
com el tel de la mar
i una paraula.
Un rebombori de rialles
i costres de fang
en cada abraçada.
He agafat el darrer tren
per recordar-vos,
com una embranzida
de foc i joguines,
com una mirada
que guarde a la mà.
Encara no puc oblidar-vos,
com no s’oblida algú
que omplí la vida
de vetes i draps.
Encara no us puc escriure,
com un afalac de perols
i neules de dolça tendrura.
Un escorpí de lluny,
una muller d’oliveres
i pits de grava mullada.
Un efecte de nísprols
i tisores a la boca,
una nuca aixoplugada
de queviures de pallorfes.
Una mà en l’orfandat
i medalles d’alquimista.
Una taula de canvi
i culleres escurades.
Una urna de cendres
i moreres al cabell.
Una única sabata
i vaques que enraonen.
Una vanaglòria
de núvols d’argila
i tela treballada.
Un nadal de lluny
que viu com un estable
on era la nostàlgia.
Una catarata
de coves sens oït,
un desig de mel
i flors al teu costat,
una cantimplora
de vida que ja brolla.
Una usança antiga
que vull que conegueu.

Carles Alòs