Caure

He extret la darrera raó
la casualitat d’una mirada.
He esmicolat el dolor
com un aldarull de pomes
com una presó de candor.
He refet el pacte,
tancat cada aixeta
per no tornar a veure’t.
Una expressió maquinal
deixondida en l’oblit.
Esgarre cada carta
per no tornar jamai,
per no covar la por
al front de les formigues.
He oblidat el nom,
cognoms de l’altivesa,
muller de pell de fusta.
Una nuesa erma
arrupida en l’entrecuix.
Et veig venir de lluny,
escridassant la veu
dels muscles.
Una vella llei de talió
bressolada en la luxúria
dels cossos amarats
de gesmil aigualit.
Una estranya parla
que cou en l’arribada.
Una lletania
de nous i amagatalls
que brollen del teu cos
malalt en la melangia.
Una vanaglòria
de cartes ben marcades
i dones de quitrà.
Una bufetada
flonja en la llargària,
un enuig de sal
i mel malbaratada
al teu redós d’estrassa.
Una llunyania
de terra i de navalles
que veig com un oblit
de dacsa i llepolies.

Carles Alòs