Dolor de lluny

He vist els ulls a la mar
on un dia vares romandre.
M’he tapat la boca
per no no ofegar la pèrdua.
Una muralla de llavis
on no recorde res.
He tret el darrer silenci,
al gronxador de l’oblit
d’un autumne de becs.
No he tornat per rendir-me
per dir-te darreres paraules.
Una ombra de sals de llebeig
i cartró a cada llengua.
Una llepolia viciosa
i l’afany de conquerir-la.
Com un taure indefens
idolatrat a la pastura
més llarga.
Una solsida de cors
i maragdes de distància,
un punyal de neu
i traça de maldat.
He vist el vol de l’ocell
diürn en un vagó,
de vent i coves negres
i cels de terra blava.
Una vaga vanaglòria
de bàrbars de cotó
i monyons d’un terra sol.
No ha tornat a nevar
al cor de les maduixes
i neules escampades.
Una navalla oberta
i dofins d’un mar de neu,
una bassa sola
i ulls clarividents.

Carles Alòs