Somrís

He tret les escombraries, no queda ningú a aquell vell redós. He vist els ulls d’una divergència antiga, de mel i canyamel, encunyada a la nuca. Un ullal de sang, sargantanes d’un riu de neula. He triat la darrera vida, la biga mestra, la paret mitgera. Un redós de neu, les boques emmurallades, l’aigua que rajava. Un cove de besos, espelmes d’un record efímer. He tret la xarxa d’Orió per besar els talons a Aquileu. Una planura immensa, la diversitat dels sons vocàlics. Una rama, una branca altívola em diu qui fui. Un autumne de versos i veles de coral. Un sotrac d’espines i coure a la mirada. Una travessia de vent a la butxaca. Una meravella de sols i taps de tu. Un vitrall daurat que em mira en la muntanya dels cossos de cotó. Una via erma i sang de cascavell, una deferència de núvols i safrà. Una cantarella de bagues i dejuns. Una cantimplora de píndoles de vidre. Un comiat de mar i sal a la mirada.

Carles Alòs