Gatzavara

He deixat la mà
oberta en la planura,
en un cossi de plany
i sang a la sabata.
T’he esguardat
a la darrera mar
d’una sal d’argent
i pluja que no acaba.
Com el bes que llenega
a la galta colrada,
m’he refet en tu,
via sempiterna.
Com un ocell alt
que lliga latituds
i vola més enllà
de la pròxima parada.
Un robí de vent
i roses rialleres
que em miren
com un guany.
Una tarda freda
de neules de cotó
i sols que ja
em pertanyen.
Un autumne líquid
que guarde al meu redós
per veure’t arribar
al cel que s’obri ja.
Una sensació
de noms i redonors
que veig com una agulla
ajustada a l’atzur.
Una realitat
que viu enyoradissa
i agafe regalada
d’un jorn d’esperança.

Carles Alòs