He vist la
darrera raó com un feréstec combregar de boques. La platja es nua, no resten
pallorfes de paraules de sutja, d’un aminat fos al teu cos que em rememora. No
he vist el darrer ullal en la foscúria d’una teulada xopa, de didals i
gronxadors. Una cabòria encesa i navalles de quitrà, el tarquim de l’entrecuix
i queviures al mirall. He vist la darrera beta com un foc folgassà i mirades de
tungsté. He obviat els noms preliminars, l’artifici porpra, les botiges de
peixos. Una munió de pèsols, l’aldarull d’un exercit de nuques. Una rosada
blanca sempiterna al bec, un mot que es despentina de manera inopinada, un
Fortuny excels i claus a cada galta. Una contarella arcana en la grandària, un
tumult de tu i noces de cobalt. Una gran riuada de cartes i trabucs. Un nouer
molt alt i foc a cada mà. Una matinada de clots i safanòries, una retafila de
soques de metall.
Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.