Fullam

He vist el cos esmunyir-se entre les soques. No queda ningú a l’aguait del silenci. Un cel de neu, una cortina de flors; l’oreig d’un vent suau. He escoltat la darrera oració a una platja de sols, on no cap la melangia al bell mig de la boca. Una mòssa d’estima, la cantallera del cos despullat. He vist crèixer el forment a una mar de desig, on els malsons trontollen i cull la teua sina. Una ventada fresca, un llinatge oriünd; t’acarone, t’acarone com tot allò efímer que ens fa sentir-nos vius. Una vora mullada, un plugim de cel. M’ofrene a tu com un redós suau, com una boca nua plantada al desert. He clos el malson, la mort riallera, el darrer puntelló. M’he aprés a mi mateixa com un nom d’ordi, latitud clara, empelt suau. Ho he comprés.

Carles Alòs