La
casualitat mai és atzarosa. He aprés a munyir les boques, a recolzar-me al bell
mig de la teua mà. Tu no ets eixa, hi ha ciris que aposten per mi. Un quall
qualsevol, una cassola arrodonida. He recordat els noms ignífugs, les contrades
de quitrà. No saps que hi ha al darrere d’aquell jorn. Dejorn obrírem la paleta
perquè els peus esdevinguen mullats. Serà un àpat cerval, com la remor d’aquell
que et va cercar.
Hi
ha rius de besos, coves somrients. Les viandes són ofrenes pròximes, com tu i
com jo. No deixes que rompa el conhort, una dalla acarona els meus dits. He dit
que sí, he dit que no. Pregue per tu, com una creença incòlume, com un batec
efervescent. Qui digué les paraules remotes? He aprés cada conte, gota a gota.
No sóc la turba acribillada, l’eixam amenaçador. Tot era allò que viu, aquella
tonada del començ. La proporció esdevé pedra, la sang em diu que t’estime.
No
sadolles el cos, tinc la tasca d’esmolar-te, de treure de tu el millor tu. He
comés l’acció imperfecta, el dur acte.
Carles.A
2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.