No sóc ningú per dir-te qui ets. No sóc ningú per omplir els badalls. La
dissort era aquell illot remot, aquella futilitat. He triat aquest moment per
parlar-te, per agombolar-te als meus genolls. La superfície és plana, he restat
immòbil. Recorde les paraules de la llàntia antiga, els miratges. Sempre ho
vares percebre, com un corredor estret, com una acta de defunció. De vegades és
necessari i forçós, Espriu tenia tota la raó.
No he arribat a dir-te tant com t’estime, no he arribat. No és temps de
faveres, tal volta hi haja sements al meu coll. Els abeuradors ja no hi són,
m’he esmolat les dents, gairebé semblen paper. No ho volies oir, no ho vares
percebre. M’agrada rompre el bleix, besar-te els ulls.
La confiança és allò que no coneguem, una maleïda madeixa. Tu no ets
eixa, una còrpora expectant, un espantall. Mire per l’espiell i no hi ets. Res
em reconforta.
Carles. A 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.