A les meues Riberes del Xúquer.
Encara no hem omplit les botiges,
hi ha noms
tatuats de fang.
La mar ens
és a prop,
el Xúquer
està plorant.
Un caduf de
neules,
una vena
reventada.
El silenci
ho envaeix tot,
la ràdio
demana el torn.
La sivella
despassada,
les hores
que lleneguen.
He oït el
tumult
dels ponts
que abracen
l’esperança.
Un rogle de
palla,
un rierol de
mort.
Encara no
hem acabat
de cedir a l’angúnia.
Un tresor
amagat,
la tristícia
quallada.
Les mans que
sumen pena,
els pètals
aigualits.
El joncs
saluden la nit
que besa
cada cadàver.
La porta no
s’obri,
la pluja és
punyent.
No queden
voravies,
una Ribera
desfeta,
un esborrany
del silenci.
Cos sobre
cos,
camals que
udolen.
Jo no ho
viu,
no viu les
estampes.
Un presagi
enutjós,
una vida
arremulla.
Carles.A 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.