He vist els noms antics passar per la meua llengua.
Boques roges, voltes assolellades. La confluència és l’èxit. No ho sé tot, no
he aprés massa. La distància és un xarop precís. He aprés a suportar la
congoixa, admetre els errors. No queda res per oblidar, tot torna a començar.
El bes que llenega ha dit prou. No era suficient, no portava segur. He vist
l’ullal fluir al costat del temps. Sóc un arbre que floreix. La concòrdia exama
pau, les paraules corren.
He dit el noms primaris, no escau justificar-se. La
sorra s’esmuny a poc a poc. He vist els noms del confort, arbres diletants,
genives enceses. El marbre és una paraula acurrucada, com la pau llindar, com
la cutina expiatòria, només quede jo al forat de l’escala. Com un nombre
vibrant, com un epíleg. Les claus del cor, el nus desfet. No som els que vérem;
direm paraules exactes, corns de vellut.
Tu i tots els teus. I una extensa polseguera.
Carles.A 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.