La mà de la certesa

Àvia Encarna, no es lleve
tant d'hora que la nit igualment
 badarà els nostres somnis.

De la llar salta una espurna i
encén el sentiment de les
nits estrellades i dels precs
sense horitzó.

A l'estable hi ha una gemma
tant gran com el seu cor.
No es deixe atordir per la vigília
de tots els seus.

Jo sóc vosté des del moment
em que em volgué; i em defensà
i em gronxà i em feu companyia
en les vesprades estivals de
la calima insuportable.

Gràcies per fer-nos seus,
gràcies per fer-la nostra.
Amb vosté l'aire adquereix aroma
de fragàncies d'estima, esmicolades
en petits bocins de fustetes de colors.

Al cor guarde l'esguard de la seua mirada
temptetjant. Sàpia que la seua memòria
perdura en les gents que va tocar i va criar
i va guaitar.

No plore més per aquells
que la varen contemplar
en la solitud d'una cuina
arrebatada de paraules.

Els dies han passat i vosté
fou i serà l'eterna companyia
dels cors que la recorden.

Carles.A 2010