Penombra

Ofegàrem la ràbia a un got perquè no plorarà. L’enuig ens divertia. Et besava el clatell i tirava les cortines. He decodificat el desficaci planyívol. No cal que t’excuses, hi ha una muralla d’ombres, pitxers de vent, dalles verdes. Ni tu, ni jo, ni ningú ho haguérem encertat. Les fulles que creixien a les mans, la pasta d’afaitar. La inquietud somou els sentiments com un beuratge sobrer. El quitrà ens tapa la vista, com un foc adulter, com un mecanisme gèlid. L’orfandat brolla dels taps, creixen neules als teus llavis, la teua boca és un mirall antic. El llavador m’ho respondrà tot, el lloc on creix l’estima. Tinc un cor del qual no recorde el nom. La paraula és una mena de reixa des d’on guaita la teua mà. Creue els dits i pense en tu. En la flaire del teu cabell, en la rodonor de les còrpores. Cada porus encès, cada divagació. No era un enginy pensat, no era la dansa dels sexes. Sempre ho saberes tot, com un fàtum resolt, com un èxtasi exacte. La tapadora està cedint, creixen ullals de sang, ràfegues vernacles. No he demanat açò, ho he covat amb escreix. No sobra pa, hi ha queviures dolços, flors de terra. La nit està cercant-te. Orió surt a caçar, la venjança és una nació de besos. Ahir serà hui quan et reconega. El termini cedeix, la joia és aspra quan no la mires.

Carles.A 2012