Cos

Només he dit les paraules preliminars d’aquesta dansa que em somou el cos. Hi ha pitxers de vent, fum equinoccial. La pressa ens diu que som finits, que hem viscuts atònits. No cal que et despentines, les cebes estan a l’aguait. Hi ha poals de vidre, abecedaris de pallorfes. Tu i uns quants més, l’horabaixa està apropant-se. Un calc del tedi, processons indolents. Les guardioles s’omplin de sements. M’és impropi quequejar, el raïm és dolç com la candor del teu sexe. No és l’hora escaient, hi ha branques enceses, flaires esponerosos. Un tap partit, una becaïna. El tresor és la fraternitat equànim. Pot ser el llençols siguen boques que piulen, com esponges d’asfalt, com cares soltes.

El Nil alleta els seus fills que coven pedres de marge. Un greuge que fou confús, una concubina errant. Les figues són solcs dolços, com l’autumne estrellat. 

Carles. A. 2012