Veus paralel·les

He refet el silenci,

com un budell obert

i sutja a la sabata.

Una manyaga tendra

i el temps et plora,

com una bala fonda,

com un oblit certer.

No he trobat el teu nom

al fons de la bugada,

ni espines ni guspires

ni foc que et reconega.

Una bassa de ciment

i la vida que no torna

a posar-nos al lloc.

Una llegua caminada

i no veig ni per on xafe,

una tassa de café

i m’empasse tot el sol.

Una ungla mal tallada

i ensopegue en la mirada

de les dunes del teu cos,

com un bec empapussat

sense nom ni realitat.

Una bala esmaperduda

i la vida que em desperta

com un somni de raïls.

Un dejú de cada nom

i no torne a somriure.

Una branca entravessada

i no vinc ni em preocupe.

Una dansa de pronoms

i no mire per on vaig,

una lupa que em contempla

i no caic ni en l’oblit.

Una dona que em mirava

ja no em mira

i ara és trista.

Una pansa i un record

i em netege cada bes,

un arrap a la mirada

i la lluna que em contempla.

Carles Alòs