Sed

La viu venir cap a mi
com un coltell esmicolat en l’atzur,
com una ferida on nevava por.
Com un usatge antic
d’un riu de brossa ennegrida.
Com la mirada dels nens d’or
extreta d’una llarga catifa.
Com un udol perllongat
que afalaga la copa dels mots,
com una usura eixamplada
que abeura la por dels tímids.
Com una dansa de Cèrvers,
com una burilla d’un vell cartró
desprovist d’un foc de tu,
com la blavura d’un vell rínxol
de la muller que plega el llençol;
com una dentadura rústica
d’un eix malmés en l’altura,
com la boca de les àvies del sud
que preguen per nens explosius.
Com un canelobre de petjades
que mira la darrera estació,
com una conurbació dolenta
d’un esperit sense dol.
Com la dalla més usada
d’una formentera pobra,
com un braç sense dents
que plora al bust de les plèiades.

Com l’autumne que esdevé bes
en un jorn de boques niades.

Com una alcàntera de mans
cosida com una armadura,
com una vida encetada
més enllà dels cordells
que ens allunyen.

Carles Alós