La lletuga aigualida, el braç a la meua llengua, les natges. Aquell dia et
viu, de lluny, molt de lluny; de prop, molt a prop. Pense el teu cos com un
temple, com un bell alcàsser en estat de setge.
Les teues cames, laberint
on em trobe. No em vares veure bé. He oït les tonades postremes. T’he
acaronat el coll mentre el sol es pon entre nosaltres. Una nuca, un cordill on
poarte, una maragda eterna. Et bese, et xiuxiuege cavallons d’una pàtria de
vent. Ets tu, la pedra blava, la llança arcana que un dia tinguí.
T’estime, com un bes que rellisca entre els nostres sexes. T’he estimat
entre oceans altívols, entre espelmes d’origen remot. El cos té memòria.
T’he trobat a un niu de becs, t’acarone. He fruit de la talassocràcia de la
teua llengua, t’estime com s’estima allò efímer. Ets blava, com la nit escura.
He callat la dansa dels lladres, ahir fou un jorn de nit. He baratat la mort
pel teu cos sempitern. Repose al teu aixopluc; com una nit nevada, com un redós
on visc.
Carles Alós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.