La veu, aquella veu que viu. Apergaminada, com un full que rondina la
impaciència, com els besos rinxolats, causa estricta d’aquest dessassosec.
Com la fúria recòndita, una mica almidonada, com una gorja àrtica d’un
almirall obscé. Com el tumult de les boques que jamai callen. Com un presagi
incert d’una turba amorosida.
Així et vaig sentir, com la militància que ens escull quan veem qui no som,
com una girola nova, confabulada amb la vida. Com una concondància, artefacte
inèdit, com un pellam mullat que remembra els noms.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.