Plus ultra

Ho viu
com una moradura eixelebrada,
com una clatellada ferma.
Com un desig opac,
com la fúria dels turons,
com una rama d’una vella olivera,
com un ensurt instantani,
com la pietat de les mares,
com un ball sense muller,
com la dona que tenia
al bell mig de l’esguard.
Com una trampa voraç
d’un destí consuetudinari.
Com les trenes de les nenes
on floria la innocència.
Com un cartró precari
i una cama entravessada.
Com una petita mort,
com un tramús pelat,
piga amorosida.
Com la sal de la mar
que vaig voler fer meua.
Com un nebot que s’estima,
com una paraula niada.
Com els rulls d’una mirada
on trobem la certesa.
Com un meló de Pèrsia
que ens crida lentament.
Com un gesmil florit
de veus i beceroles,
com una festa nova
i un convit torbat.
Com una tovallola
de poma i de clarió,
com una carretera
que ens mira més enllà.

Carles Alòs