Plàcton

Et viu al darrer vagó, a la conurbació del nostre oblid, com es veu allò que ens emmiralla, com es veuen els racons de la nostra hora, com una maragda prènsil, com un plançó alt que ens esguarda. Com una cullerada, coll alt, latitud de rent.

Com una fragància escura, com un oblit de serps; com els vianants utòpics que llisquen en la travessa, com una oració de salms, covada al teu dintre.

Com la neu que ens coneix, com la pluja primera d’un mar de vent, com un rierol espurnejant, oasi de veus, queviure bell.

Com les beceroles dels nens, com una marraixa de cossos; com les roselles que ens admiren, com la brevetat d’un mos, serradura estovada, cul-de-sac de braços. Com cargolar les mans, com els caragols que parlen.

Com el somrís de les núvies, com una tèmpera vessada, com un salt de blat, com un cel amat,

et viu.

Carles Alós