Cant d'Alòs

Carrer del Crist,
la cadena penjada al coll.
Missa l’ermita,
(sóc de família pobra)
Vull veure ma mare somriure,
vull que m’empelten el cor.
Carrer de l’ermita,
Carrer major.
Vull danses a la manera de Xàtiva;
digueu que fui veraç,
gairebé voraç.
Vull que diguen el meu nom,
unes simples credencials.
Vull que em beseu la galta
com feia la meua àvia.
Carrer d’Alzira,
vull que em recordeu
com una gavella de palla.

Us he dit que vull morir
com una persona honrada.
Un café amb llet,
una mesureta de nísprols.
Vull que estigueu allí,
on faltaren els meus avis.

Els sants Joans,
Carrer de Sant Vicent,
aquell amor que em vaig punxar,
aquella serenata exhausta.

Vull besar la terra
dels meus difunts;
un rosari a la manera greca.
Vull que les haques ploren,
que el gats meulen.

Vull morir dempeus
com un garrofer
que feia massa ombra.

Una cassalla i un indult,
un plugim humil.

Seré sincer,
com sempre et fui,

no ho oblides.

Carles Alós