Vent

La força se’ns empassa la boca,

com un eix gravitatori,
com una madeixa abrupta,
com una cabitat.
El bosc de la boca,
la llengua altívola
que ens causa dany.
Com una corda fluixa
on llepe les mirades
com un amagatall
on llave la ferida
com una rodalia
de foc i de mirades,
com una satrapia
que besa cada cos;
com una cacera
de cel i terra blava
et torne les deixalles
d’un amor de lluny.
Com un carrer estret
on nada la sirena
que viu al meu redós.
Com una bogeria
de serps esmicolades,
com una safa plena
d’un vell contraban,
a una via nua
retrobe el meu camí.
Com un sadoll de tu
que viu en la nevera
com una vera piga
que fou acaronada
bese la nostàlgia,
aquell nefand record.

Bese la distància
que cova l’esperança;

com un circuit ja clos.

Carles Alós