Deure

He fet el deure
tal com em manares.
Com la teua dèria
d’ofegar-me;
com l' encontorn
de la vida
que guaita
quan no hi ets.
Com la creu
que besares
en cada penitència.
Com un atzar lligat
que mira les tavelles
que tingueres de nen.
Com un sirventés esmicolat
d’una bugada flonja.
Com l’altura de les dones
que guaitaven el carrer.
Com la neula del cos
que sadolla la vida.
Com una coberteria
que guanyares altrament.
Com un conjur obscé
de la vida agra
que imposares.
Com les vaques de l’avi;
plenes de mirades.
Com una salivera
d’un cos nuu.
Com un perol de besos
que mai et va pertànyer,
com la teua família,
la que mai ha estat.
Com la mentida que creix
a la teua calba,
a la teua nècia grenya.
Com tot allò que buscares
el jorn de les mirades;
com una tovallola
que guarda el teu dolor.

Carles Alòs