L'estació reposava silenci.
Les hores mortes, els horaris fragmentaris.
Vàrem arribar carregats de bosses, d'elements diaris.
La teua cara reflectia el pesar,
l'enyoraça,
la por a la partida.
Què m'espera més enllà,
què ens espera a tots!
Els semàfors mudaven de color.
Una polseta surava enlaire.
La partida era inevitable, el retorn improbable.
Les faroles començaven a viure,
els ocells partien cap a casa.
L'estació no estava i les bosses restaven a casa.
Carles Alós Bacs de vidre (2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.