Sempre ho vaig saber tot
una història curta
que no vaig poder abastar.
On ets quan cloc
els ulls
i no toque la fondària.
Era allò l’afany
per tindre’t junt a mi.
Els camals arremullats,
les hores que lleneguen.
El teu bust fred,
la presumpció captiva.
On ets a aquest
èxode,
terra mullada,
paradís efímer.
Com vols que et recorde
als trams
assenyalats,
talaia de botiges,
vent paorós
que s’esmuny al palmell.
Com no recordar-te
a la drecera freda,
a l’inhòspit comiat.
No tinc res més
a la font del naufragi;
un deute heretat,
una nostàlgia.
Allí ets tu,
fermentada,
plena de cors.
Ja ho sabia
alhora que ho tenia.
La teua mà em crida
per obrir l’afany.
Com érem tots dos
sobre el dur asfalt.
La veu tersa,
els magnolis.
Tant s’hi val
si véns dejorn
a veure’m mut.
Tinc raons de sobra,
tinc foc als ulls.
Com un cranc sorprès,
com un cossiol de tu.Carles.A 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.