Com fou la canterella
que feu que et
recordara?
Com foren aquells dies
on ho tinguérem tot?
He perdut la
sofrença.
Recorde la teua mà,
la teua imatge nítida.
On ets, per on sures
al darrer desgavell,
a la ciutat polsosa.
Qui ets quan el sol
es pon,
a horabaixa
esquerdada.
Com era la teua
fruïció,
el teu deute escomès,
la teua passa
endarrere.
He clos la persiana,
he clos tot esguard
per cercar-te a palp.
Com ets quan plores
al gessamí dolç,
a la senda flairada.
La teua veu dolça,
les gavelles fulgents.
Per on ets al vespre,
al bust de la
tristícia.
Jo ho sabia, Ana,
com els lladrucs
esparsos,
les veus malsonants.
Ets blanca com la por
que ens distancia.
Sé qui ets
a l’olla plena,
a la becaina dòcil.
No som estranys,
desqueferats,
carn marcida.
Sols era una grapa
mal posada;
un bressol resolt,
un corbatí blau.
No he dit qui sóc,
més enllà de tu.
No he dit res
més enllà de mi.Carles.A 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.