La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 13 de gener del 2013

Ana



Com fou la canterella
que feu que et recordara?
Com foren aquells dies
on ho tinguérem tot?
He perdut la sofrença.
Recorde la teua mà,
la teua imatge nítida.
On ets, per on sures
al darrer desgavell,
a la ciutat polsosa.
Qui ets quan el sol es pon,
a horabaixa esquerdada.
Com era la teua fruïció,
el teu deute escomès,
la teua passa endarrere.
He clos la persiana,
he clos tot esguard
per cercar-te a palp.
Com ets quan plores
al gessamí dolç,
a la senda flairada.
La teua veu dolça,
les gavelles fulgents.
Per on ets al vespre,
al bust de la tristícia.
Jo ho sabia, Ana,
com els lladrucs esparsos,
les veus malsonants.
Ets blanca com la por
que ens distancia.
Sé qui ets
a l’olla plena,
a la becaina dòcil.
No som estranys,
desqueferats,
carn marcida.
Sols era una grapa
mal posada;
un bressol resolt,
un corbatí blau.

No he dit qui sóc,
més enllà de tu.

No he dit res
més enllà de mi.

Carles.A 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.