Aquesta és la historia
que tu ja saps;
tot el que has
sospitat.
Sóc ací,
com una ombra,
com una espina
dorsal.
Fa fred a la penombra
del desencís.
He decidit cercar-te,
rompre les hores.
Com ets quan no
fuges,
quan no trepitges
cors?
La teua mà vermella,
la raó sospitosa.
Com ets al pla,
al remei funest,
gorja closa.
No sols era jo
qui provava
estimar-te,
dir-te el teu nom.
No sé que més dir-te
a aquesta taula
folla.
Sabies qui era jo,
una boca plana,
un feix de brases.
La dolor ja raja
per la meua sang,
per la meua cama.
Sols un pretexte,
una divisa flonja.
La teua veu ressona
més enllà de tot.
Com un tos suspès,
com una llengua verda
que té el teu record.
No fou fàcil
deixar-te allí,
a la vora del temps.
No fou fàcil
deixar-te
a un llac dens.
Ple d’ombres,
ple de
naufragis.
Carles.A 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.