Entrebanc

Què era el que et sorprenia

de tot allò que compartírem?

Hem fet tard a abraçar-nos

a cloure els ulls davall la neu.

Com era aquella estima que ens uní,

fins un temple de paraules.

Com era el teu nom,

el meu infortuni ombrívol;

cap d’ombres,

home desventurat.

Jo et viu a aquella pruïja,

tendra com una alosa

que arrabassa la tardor.

Fores d’una mel inconquerible,

plena de corfes taimades,

folla en la teua altura.

El mar ens passà a prop,

com una ascla de llum,

dit feréstec, drecera.

He besat el teu cor,

sadollat el deute.

Com una merla pregona,

platja òrfena,

paradís desert.

La teua empenta de lluny,

una cabòria freda,

un hivern de temps.

Com és el plany que es vessa

a cada paraula executada.

Porta les regnes del cor,

de la pols suada,

de cada entrebanc.

Com un afany de volença,

clau que enraona sola,

cel que compta absències.

Com un martell colpidor

d’un antic so estrident.

Tornes per jugar

amb un tros de mi;

amb una ferida oberta

que no es pot cobrir.

Carles.A 2013