No teníem res a dir.
La taula era redona
pels encontorns
de la màgia.
No hi havia ningú,
aquell búcar
que mai es dolia.
Germinà
la pell,
baixàrem
els braços.
La comitiva reial,
les gavelles de palla;
El jersei
que no em cabia.
El deute imposat.
No restava tinta
a la nostra boca.
L’edat escaient,
la becaina esquifida.
Un ram de maduixes,
golafreria làbil.
No hi havia ningú
espetegant el cor.
La senda de l’èxit,
les beceroles.
La senda punxegosa,
l’ars amandi.
Un cop de veu,
les alenades trenades.
On era la fúria
de l’almàssera florida,
els tocs d’argila,
la vianda exacta.
Un apunt simultani,
una gàbia de dents.
Tot això fou nostre
un jorn d’hivern càlid.
La pruïja inexacta,
la sang vessada.
Carles.A 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.