La terra era allò que ens pertanyia,
el lloc oposat a la mort.
He vist el teu reflexe
penjar d’una corda molla.
Com era el teu nom,
aquells quirats de marbre
que brillaven al fons.
Com ets després de tant de temps,
de tants pactes ardus.
Jo no hi era al teu atzur,
a aquell vell trampolí.
Per on transita
la teua dolça veu,
els papers que compartírem.
Et viu a aquella dansa remota,
arremolinada amb la blasfèmia.
Què era allò que ens distancià,
que ens feu lleus davant l’estima.
He tornat, romanc ací,
al bell mig del nostre tro.
No esbufegues pregàries,
danses nocturnes.
Sóc jo qui és allí,
al teu recer,
a l’èmbalum del teu cor.
Tu no ets eixa que es tapa,
que mostra el seu embolcall.
Com una mar nua
que fluctua en la mirada;
com un tapís tapat
lluus en l’espai que albire.
No érem fils fins,
corpes d' ívori.
Ho senc tot,
més enllà de les talaies,
dels bacs esquífids.
Ho lamente com una pèrdua
que no es sadolla amb res.
Carles.A 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.