Batidors i tenalles

A la meua cosina Éncar i als meus avis Alberto i Encarna,

el regal més gran que m’ha pogut fer la vida.

M’he apropat a tu com una sargantana òrfena,
com la remor de l’oblit i un escut de beceroles.
No t’he pogut trobar a la darrera estació
on ja no hi ha ningú res més que nosaltres.
No he pogut oblidar les primeres paraules,
com un trabuc de mel i cel a la mirada.
He intentat cercar-te en la cridòria dels mots,
en el record d’uns avis de palla i llepolies.
No hi ha ningú al redós de l’aurora
on covem el sintagma infància feliç.
Com un cocodril que balla sens mesura,
com un pitxer on no raja ni gota.
He recordat la veu dels difunts
com la manyaga més tendra jamai donada,
com un racó on tornar a trobar-nos,
a traure les cadires de pipes i joguines.
Com un tramús que no em puc engolir,
com la veu dels avis, com una tonada.
M’he fet fort al tacte del forment,
a cada tronada de borles i destrals.
Com un mocador que no s’amara,
com una dretura, un vell corredor.
No queda ningú al nostre carrer
el del rastells pelats i blaüres d’alegria,
com una comanda feta als deus,
com un priorat de neules i pessetes.
Com una bicicleta que no sé conduir,
com una nina de trenes de cotó.
Com cada dia que tu estaves,
com la teua mà de candor i maragdes.
Com un record de sutja i tovallons,
com les dones de terra i nens al redós.
Com una estampa que no té cap nom,
com la vella pallissa flairada a besos,
com aquell galliner on resta beuratge,
com una dansa de safes i ninots.

Carles Alòs

Clot

He escoltat la teua remor com un aldarull primer,
com la pols de les sandàlies i una mica de cotó.
No t’he pogut obviar a la darrera alenada,
a la dèria del desig i un canut de veritats.
Com un estalvi del cos esvelt,
com una conjura de neula i sargantanes.
No t’he pogut mentir al bell mig de la mar,
una glopada de sutja i sagí que esvaren al cos jove.
Una manyaga de confits i clarió
com un cel de dofins i paraules de tarquim.
Una escudella de pèsols i maduixes
per omplir l’apetit dels cossos forasters.
Com una foguera de nuques i parpelles,
com un formiguer on ja no hi ha ningú.

Carles Alòs

Comanda

He arribat a la fi, no puc dir res més.
El cor se m’ha glaçat com un aldarull suau, com una xeringa pètria.
T’he donat la mà per no tornar a veure’t, per cloure els ulls i no dir res.
No t’he pogut acomiadar com una comanda de rent
i el foc dels teus braços que no espurnegen.

Carles Alòs

Zinc

He aprés la remor de la teua engonal, com un foc primer, un núvol de vidres, una munió de carícies. Ja no sé què dir al darrer comiat on alletes les fogasses a un atzucac de sorra. He oblidat els nombres senars de l’absència, com una retafila de forment on no resta ningú, com ells ulls curulls del deler i una ortiga de pissarra. T’he cercat al raval del mot, com els esperons d’una nuca de roselles que no es pot birbar. M’he arromangat els camals per veure’t a la darrera estació, per oir la bonior del silenci, escudella de pèsols. Només per odorar la flaire, la natja més blava, la color ufana. Un embolcall de besos arrupits a cada galta, com les flors del marge i sutja a la llengua, com un convit del cos esmaperdut, com una dretura de bagues i lligasses.

Carles Alòs

Malnom

He trobat el teu nom al bell mig de la mar com unes beceroles de fusta i cartró,
com una duana de peixos i marbre i un aldarull fred de pipes i corrandes.
No t’he trobat vora la llar, com un pap de maduixes i flors arraconades.
He oït la remor del teu entrecuix, niu d’escurçons, saba blava;
com un beuratge colgat a la cama, com una sargantana de neula i paper
t’he vist arribar a la darrera contrada, de flocs de calamarsa i núvols de bresquilla.
Com un contínuum del bec amorosit i un bocí de platja que balla com un ànec,
o talment com un drac que plega cada mot, per no tastar les molles de corfes de cotó]
Una borumballa de mosses cristal·lines, una dretura de pepides i socons.
Un cau aigualit per tronades de ciment. Com una taula parada on no hi ha comensals]

Carles Alòs

Beceroles

A Alberto Moya Lledó

i Encarna Ribes Alventosa,

el meus avis materns.

T’he vist venir com un fenèvol encés en la distància,
com una urna de guanys i maragdes a la gola.
No t’he pogut cridar a la darrera bugada,
a una boca de navalles i la vida que s’escurça,
com una llanda de pètals i el pes de cada vespra,
com una turba de cotó i el plugim de l’escarola.
Com una dretura de palla i síndria,
com un bevedor curull de veritats.
Com les dones desimboltes i una beta d’esperança,
com la mà de la certesa i una dalla de bondat.
Una maduixa de pins i garrofers,
una cabriola de sutja i navelina.
Una llar de cossos llaurats en la penúria,
un calfred de biberons i paraules a la nuca.

Carles Alòs

Cabell d'acàcies

He trobat el teu cos al bel mig de la mar,
com un cabell d’acàcies i solcs a la mirada.
He pres la teua mà com una corpa esquerpa i sang a l’entrecuix.
Ja no sé què dir a les galeres nevades, als sols de mica,
a la teua dretura de dacsa i de cotó.
Com un ocell daurat i píndoles d’estima,
com un tungsté aigualit i el cel desgavellat.
Com una corruixa de nàvel i satsuma,
com els polls destrellatats i espelmes de cartró.
Com un caquier d’on no raja verí,
com el sagí dels cossos de tòfones de vidre.
Com un toll de sutja i aram
i el vespre que s’escola pel teu ventre de mistos.

Carles Alòs