Zinc

He aprés la remor de la teua engonal, com un foc primer, un núvol de vidres, una munió de carícies. Ja no sé què dir al darrer comiat on alletes les fogasses a un atzucac de sorra. He oblidat els nombres senars de l’absència, com una retafila de forment on no resta ningú, com ells ulls curulls del deler i una ortiga de pissarra. T’he cercat al raval del mot, com els esperons d’una nuca de roselles que no es pot birbar. M’he arromangat els camals per veure’t a la darrera estació, per oir la bonior del silenci, escudella de pèsols. Només per odorar la flaire, la natja més blava, la color ufana. Un embolcall de besos arrupits a cada galta, com les flors del marge i sutja a la llengua, com un convit del cos esmaperdut, com una dretura de bagues i lligasses.

Carles Alòs