Batidors i tenalles

A la meua cosina Éncar i als meus avis Alberto i Encarna,

el regal més gran que m’ha pogut fer la vida.

M’he apropat a tu com una sargantana òrfena,
com la remor de l’oblit i un escut de beceroles.
No t’he pogut trobar a la darrera estació
on ja no hi ha ningú res més que nosaltres.
No he pogut oblidar les primeres paraules,
com un trabuc de mel i cel a la mirada.
He intentat cercar-te en la cridòria dels mots,
en el record d’uns avis de palla i llepolies.
No hi ha ningú al redós de l’aurora
on covem el sintagma infància feliç.
Com un cocodril que balla sens mesura,
com un pitxer on no raja ni gota.
He recordat la veu dels difunts
com la manyaga més tendra jamai donada,
com un racó on tornar a trobar-nos,
a traure les cadires de pipes i joguines.
Com un tramús que no em puc engolir,
com la veu dels avis, com una tonada.
M’he fet fort al tacte del forment,
a cada tronada de borles i destrals.
Com un mocador que no s’amara,
com una dretura, un vell corredor.
No queda ningú al nostre carrer
el del rastells pelats i blaüres d’alegria,
com una comanda feta als deus,
com un priorat de neules i pessetes.
Com una bicicleta que no sé conduir,
com una nina de trenes de cotó.
Com cada dia que tu estaves,
com la teua mà de candor i maragdes.
Com un record de sutja i tovallons,
com les dones de terra i nens al redós.
Com una estampa que no té cap nom,
com la vella pallissa flairada a besos,
com aquell galliner on resta beuratge,
com una dansa de safes i ninots.

Carles Alòs