Deute

He resseguit la línia de punts,
com un puntelló autista
que s’ensorra en ell mateix,
com una matèria pesada
de canyes i vestits.
Com un fil que s’allarga
en la desraó del temps.
Com una gosadia
de vent i llepolies.
Com la mirada perduda
de les dones desimboltes.
Com un amagatall
i maragdes de safrà.
Com la veu endolada
de les línies difuses.
Com un bri d’herba
i una cerbatana.
Com la boca més dolça
de gavelles de vida.
Com un pitet
i cebes apartades.
Com la veu dels morts
i paraules corcades.
Com una suma de raves
i nivells antics.
Com un jornal guanyat
i navalles esmolades.
Com una travessia
de rent i de forment,
com una cataracta
de cel i terra blanca

que es dóna a mi
a poc a poc.

Carles Alòs