Bes

He arribat ací
per trencar les flors
de la melangia,
aquest desgavell antic
que ja no té raó.

Com les prunes del desig
i encontorns esmunyedissos;
com una falsa era
on no queda ningú.

Com una borumballa
de foc i de garrofes,
com una tempesta
i neu a cada peu.
Com una inquietud
que engreixa la constància,
com una rosa verda
i fils a les sabates.

Com una vanaglòria
al pit turmentada.
Com una estació
on no cal esperar.
Com les borles més dolces
de tela inacabada,
com una desraó
i sutja que no calla.

Com un passeig antic
on ja no vull tornar.

Carles Alòs