Tenia molta febre,
el metge no arribava.

Estàveu tots al meu dormitori,
 una cerimònia de defuncíó.

Era menut, pregava
 amb totes les meues forces.

M'entrareu un got de llet calenta,
 algunes galetes.

Aquell hivern
 la mort vingué a visitar-me.

Els llavis unflats,
 la cara enverdida.

 No tot  degué ser silenci,

un fosc presagi,
 la tensió trepidant.

Em vaig posar de costat
 per que no m'abastaren
 els vostres ulls.

La tensió es mastegava,
 ploraven les parets.

Ni una pedra, ni un bagul,
 ni una espasa.

 Ningú a qui adreçar-me,
ningú que m'eixugara les llàgrimes.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012