Silba ahora que puedes;
vendrán días en que no podrás silbar.
Yo me encargaré de que esos días lleguen.
Luís Ocaña a Eddy Merckx.
París - Niza 1971
A I.S.M
vendrán días en que no podrás silbar.
Yo me encargaré de que esos días lleguen.
Luís Ocaña a Eddy Merckx.
París - Niza 1971
A I.S.M
La persiana tirada,
no era la teua companyonia.
La cridòria intercalada,
les teues cames nues.
Tot el que viu.
Un oasi llunyà,
la silueta dels teus pits.
Una arracada penjava de les dents,
l'ajut inesperat, la corda mitjancera.
L'equilibri no és la meua prioritat,
pietosa dona.
Els meus dits et temptegen,
la teua oïda esmolada,
tobogans, faristols.
Les nits furioses,
el nostre rostre petrificat.
Era allò l'eufòria ?
Un tatuatge auster, tots els teus tus.
Mercromina i conyac. Lletuga, una aixada.
El teu sexe xiula. Silencioses onades,
processons indolents.
El teu cabell m'arrapa els llavis.
T'he vist a l'aparador, aixeca els ulls, no t'atures.
No tanques la porta, mostra't.
Besos ferèstecs, una flama s'assabenta de qui som.
No faig tard, he arribat. No jutges la meua ira,
tens la pell tersa, els teus ulls em minen la veu.
Solitud i embriaguesa, cabòries. Tu.
La bala disparada, l'autumne dissecat.
Les paraules no creuades, dalles i turments.
Una rosa no birbada, la caixa extraviada.
Cada cop copsat, merles i aliacrans.
No saps el que viu.
T'estime, efímera.
Retalla tota la tela, no m'has deixa't parlar.
Les teues parpelles parlen. No ous el meu pit ?
Cada besada apagada, anagrama estèril.
M'has tret el taüt de la mànega.
Ser és qüestió de volença.
Cada vespre escadusser.
Tu, aquella.
La dona primerenca.
El jeroglífic.
Carles.A.2011
ara entenc perque moltes voltes la gent no te res a dir quan escrius un text, aquest és el cas tot està dit, ara compren que has tancat moltes coses, una escala que pujaba molt avant però que terminaba al teu pit, la musica ha cesat, ets lliure un altra volta, i en aquest cop la por, la necessitat no seràn la metxa
ResponElimina