Boscatge

He vist la vostra llengua
com un alfil de la foscúria,
com una galta vermella
que no pot respirar.
He trobat el cos
de les dones de cartró,
talment com un boscatge
de guanys i foc de bleix.
No he mirat enrere,
a les dunes del teu bes,
com una embranzida
de gots i de cacaus,
he trobat la via
per retret homenatge,
t’he trobat a tu
al fons de la sabata,
com una cartolina,
manduca escadussera,
que no té nom i plora
al bec de les paraules.
Al cos del teu redós,
al níquel ja volat,
que cau com un present,
que amera cada corpa
que ame com un plat,
escudella de tu
i em mire la butxaca
que tinc agosarada
per obrir el pastell
del teu cabell d’oms.

Carles Alòs