Tres segons

He perbocat el silenci
per no tornar a veure’t.
Per traure el cos del redós
de les sines de silici.
T’he vist a un tros de pa,
a un marbre esquifit,
com una fossa de Guam
i maragdes de tungsté,
com una mar embravida
i paraules de cotó,
com un cudol d’espurnes
i sivelles estingides.
He revifat el dolor
de la dansa de les mans,
com un taure ombrívol
i sabates de tacó,
com un Corfú incendiat
i una Troia sempre ardida,
com una carícia
del teu dit de caragol,
com un saltamartí
i rondalles de vaquers,
com una avinguda
d’espelmes de verí.
Com una carretera
de pires i encenalls,
com un cel del teu cos
i batusses de nilon.
Una drecera
de bòlids de metall
i sal a la sabata
on colgue cada nom.
Una barriada
de ceps i giravoltes
i núvols argentats
que clouen sempre a palp
el tir de la nuesa,
una desbandada
de dracs i de nadons,
com un búfal de neu
que et mira a la distància
del darrer vagó.

Carles Alòs