Hivern glaçat

T’he trobat a la meua recança,
a un Djibouti de nous
i perols ja rovellats.
No sé com em diuen
quan no hi ets
al darrer comiat,
a un refugi d’espelmes
i sang ja vessada.
No puc recordar el teu nom
en un cogombre allargassat,
en un pot d’olives
que plora a dojo.
T’he vist venir,
aturant el raval de la mort,
saludant-me com un troià,
com un rei de palla i vaques
que no té nom
i em recorda,
com una alosa perduda,
com un drac de vidre.
Ja no som els que pensàvem
quan pon lo sol al meu clatell,
quan em gire i t’albire
a un taüt obert
on encara romans dempeus,
com un aborigen de neula
que em salvà la vida,
com un ocell vespertí
de trampes de ratolins.
T’he vist venir cap a mi
com un aldarull de cebes
i flocs d’una neu primerenca.
No t’acomiadí
com un almirall
de la darrera galera,
com un sergent de formigues,
que em fou donat
com un regal,
com un imant
de la drecera,
de la vida escadussera.
Una safa i un vitrall,
d’un blindat
que t’agombola;
en aquest dit,
en aquest destí.
En el teu record,
com una pera.

Carles Alòs