Cant d'enyorança

He creuat el rierol
de la teua llengua de fusta,
com una llepassa de sang,
com un foc primer
que no té nom
i s’emmiralla
a la drecera
del desamor.
He vist el teu nom
com un aldarull de cames
i una piga amorosida
que es resisteix a caure.
No em recrimines res
que sadollaré la ira
com un penell
del teu redós
amorosit.
T’he trobat a faltar
com un lliri blau
del darrer oblit,
com un cabell
que no té nom
i esmicola
cada paraula.
Com un anell
que em fou regalat
un jorn de blat
i oblit porpra.
He tancat la porta
dels dits de fang
i guano encés
que ballen cecs
com una merla,
com un redós
del teu enyor
que em mira a mi
talment com vena.
Com un confit
i cada plor
que eixugue enterc
amb un poema,
amb un fusell
que guarde en tu
com un corfoll
del teu valor,
com una mà
que escriu per mi.

Carles Alòs