No tinc remei, t’ho reconec,
com
un xiquet, que juga a daus,
saltamartí,
clatell suau,
saló
d’amor, congost hermós,
budell
trencat, rogle corprés.
Més
val mentir, a un gronxador,
que
repetir, tot el que et dec,
fuita
de dracs, vers recremat,
petit
saló, canell que lluu.
Com
un amant, a la cassola,
com
un hivern, que es desgavella;
palmell
obert, cervell conclòs,
sotrac
de tu, que no m’aguante.
Et
bese el bec, calladament,
esmunyedís,
record de tu,
maror
que creix i que t’enyora
al
mar que tinc, a la monyica;
desig
cerval, tòrrida amor,
que
no conec, si no et retinc,
com
un retorn, a la drecera,
que
ja no tinc, al descobert.
Baladre
fi, que et rememora,
al
teu clatell, florit de mi,
com
un rampell, oligarquIa,
batec
frenat, per la tristesa.
No sé
plorar, com un infant,
que
no somriu, al bell cabell,
amorosit,
en la sendera,
on ja
no et tinc, quan em capgire;
com
una espiga, sedimentada,
al
teu calor, com una alondra,
que
beu del pit, que tu respires,
allargassat,
gesmil de veu;
mentó
que senc, com un gemec,
que
m’ensopeix, al teu calor,
àliga
blava, mullada mà,
que
et compartesc, amb un caduf,
de
mandarines, serpent d’argent
i que
em mossega, dolça ferida
que no m’ofega, ni em causa por.
Carles Alós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.