Mugró

Et besava les cuixes, em vessava a curmull. Com una promesa bruta, com un rajolí de semen. La porta del menjador, les caixes de llibres. Buscava les boques més dolces, l’enterca maragda.

Un tros de mi, un rampell d’impaciència. Lligat, paorós al vespre. El gust del codonyat, la simbiosi, l’aleteig. Com un tafur dempeus, vida per vida, raonament darrer.

La teua boca, cadascuna de les teues dents. El cos del desig, maig a la teua engonal. Una cetla, un xanglot de raïm, aquell vell xamfrà, les ungles. El confort i la dretura, un xatet de vi.

Com una vida àrtica, com una teranyina. El teu pòmul, la bossa de mà. Els calcetins foradats, Neruda i Vallejo. Pouàvem l’estima; l’excedírem. Un café, el teu palmell, els teus mugrons.

Res cabia a la meua mà, res més que un sol i un verí, una colzada, un estupor; escup de tu. Solia ser així com brillàvem, com tapàvem el sol, dogma cuit, quasi tempesta. Un cor punxegut, un somrís esmicolat.

Una guerra amb vençut.

Carles Alós