Alquímia

Solia dir la pell mullada
d’un taure mort que hi romania,
record de tu, com una almoina,
vagó de rent, hora llavada,
esmunyedís, redós suau.
Com un poal, reixa badada,
punyal de vent i despullar-te,
com un tafur, que plora neu
i es reconeix al teu calor.
Bastió cobert, de freda aurora,
neguit mentit, banya rompuda,
claror que creix, desgavellant-se.

Contorn suau, escacs d’amor,
caduf quadrat, certesa freda,
mantell de vi, vida criada;
llavor de té, sedàs mogut.
Com la remor, de la butxaca,
com la cremor, del meu turment,
Et torne a tu, velada nuca,
les nous ardents, d’una venjança.
Mullat el cor, d’un frec badat,
ombra d’un lloc, malbaratat,
t’aclame a tu, rosa que frega
la sal del cos que es rememora.

Carles Alós