Alguna cosa ens diu que ens anem
acostant a les boques, a les frontisses diürnes. Una esquifida sensació de
còlera, còdol gruixut, horabaixa de rent. Hem vist els presoners atufats de
llorer calcari, baldament compromesos.
Solia ser un conte, baldufa
llarga, sement clement. Les rames rauquen al teu redós, més enllà de l’altura; butlleta
negra, colorari. Hem refredat la cutina de l’ordi, relaxat l’horitzó, altres
cops negat. No s’hi val cedir, mirar enrere a les coroles boges.
Com una arbreda freda, reflex de
tu, serpent d’or. Enroscat a la teua monyica, esgarrapat i esmunyedís. Com un
corrent de vent que arruixa les esquerdes, com un capell florit, raïl d’argent,
solucionari.
Carles Alós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.