La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 12 de juliol del 2016

ABRAZOS



PADRE y madre guardan al hijo
en una casa y quieren
expulsarlo de él mismo, le incestan
el alma con
sus pasares, dolores,
vacíos que nunca llenaron.
Ese misterio se parece al fuego.
Cátale sombras, fugitivo
de lo que no te van a dar.
Lágrimas pegadas a pestañas del tiempo
el sol no seca y el
cercalejos de la cristalización
duelequé, sal secreta
de un ojalá que yo de mí.
Padre que hablaste, madre que dijiste,
el amor no está roto. Piensa.

Juan Gelman EL EMPERRADO CORAZÓN AMORA. TUSQUETS EDITORES (2011)

diumenge, 10 de juliol del 2016

Bagues i lligasses



T’estime, uelo, algun dia tornarem a estar junts

He notat la teua presència
com un filferro que m’apropa a tu,
perquè tu mai morires
en la presència del teu nét.
La veu daura l’horitzó
i una abella em xiuxiueja el nom,
les canyes m’acompanyen
per abraçar-te com una estrella
de dacsa i forment, neu a la sabata.
He vist el nom com una menja
d’ordi i roses, oli d’oliva.

Una navalla daurada a la galta
i la darrera abraçada del nét que t’estima.
Un fenévol d’udols i bufetades
i el nom dels estimats que em suma per les venes.

La darrera paraula resta enlaire
per collir l’autumne del cabell.
Un xarop sempre necessari
i tenint-te a tu mai cediré.

Carles Alòs

dimarts, 5 de juliol del 2016

REDUCCIÓ DE CONDEMNA O PSS





Anar-se’n a Lourdes
Descarregar trens d’invàlids

Sorprés, sent dir un difunt:
“¡Encara puc ressuscitar!”
Malgrat el miracle, no puc
fer més que plorar:

He traït la meua consciència

Sergi Torró Cançons de redempció. Poesia Edicions de la guerra (1996)

diumenge, 3 de juliol del 2016

IN MEMORIAM





Estadio de Chile

Y riéndose nuestros
captores nos decían:
Cántennos ahora
unas cancioncitas
de Víctor Jara o del
Quilapayún…
Y hechos pedazos
les respondíamos
en los estadios chilenos:
Jamás cantaremos
cantos del Señor
en las malditas
cárceles de Babilón.

Entonces se vio el estadio chileno  ya sin nadie  vacío
arrumbado sobre la nieve muerta

Mostrando entre sus abandonadas graderías las cumbres
y más allá un mar y más allá del mar un cuerpo con los
brazos cortados  boca abajo  como flotando

Acercándose tras las nevadas muertas que una vez fueron
cubriendo el país tomado  Hubo una vez quizás un sueño
y eran como largas pozas las caras que se asomaban en la
noche llamándote…Sí: pero ahora te rompes  caes  y la
noche atroz de Chile te sopla en los vaciados ojos donde
muy lejos se escucha aún el mar  el recuerdo de Amanda
la canción de alguien que se mira las manos levantándose

como seguro se levantaba tu corazón…    

Raúl Zurita. Zurita. EDITORIAL DELIRIO (2012)

diumenge, 26 de juny del 2016

He mullat els dits al cos



He mullat els dits al cos.
Com una contrada sense muller.
Com una corriola que ja es detura.

Carles Alòs


diumenge, 19 de juny del 2016

T'he vist de molt lluny,



T’he vist de molt lluny,
com la darrera corpa ancorada.
Un fenèvol d’ungles i blat
i el trenc d’alba que ja ens abasta.

Carles Alòs

diumenge, 12 de juny del 2016

A mon tio Alberto



Qui no tinga, que espere

No t’esperava tan prompte
a  aquesta agulla saquera.
T’he trobat a la boca del llop,
a una cartolina de pins i garroferes.
Un somrís de llum i la paraula de dacsa,
una bacora de manyagues i calfreds.
Una coca de flors i bateculs
i una mirada de roses i hams.
Un esclat de grills i cada filagarsa
que ens agombola al darrer redós.
Una carmanyola de dos cors i tomaca
i cada bri de l’estable vell.
Una veu que sura enllà de l’horitzó
i cada joguina dels teus néts.
Un clivell de fang i cada alenada
que ja ens albira dins del rebost.
Una espurna daurada i cada pallorfa
que habita la memòria dels pares.
Una polsera de canyes i olives
i ja et salude a aquesta casa vella.
Un rastell de sucre i melmelada
que refegue en la paraula d’un xiquet.
Una corriola de cada lligassa
i cada ansa que m’acosta a tu,
com un refrigeri de pols lluent
i cada dit que m’agarraves.
Un comboi de fustetes i postisses
i cada ball quan plegava la nit.

Carles Alòs