Eren anys de ciris i estampes

Eren anys de ciris i estampes.
Hom les veia pertot arreu,
a les cantoneres, a taula,
al capçal del llit, a migdia,
i en anar-nos tots a dormir
la meua mare, a la cadira,
ajuntant totes les estampes,
agrupava la més diversa
població celestial,
s'agenollava, i els resava
i no oblidava demanar-los.
açò a aquest, ara allò a aquell altre,
i després besava l'estampa
i la retornava al seu lloc.

Així van transcórrer els anys
de la meua infantesa pobra.

I si, jugant, queia al carrer
i tornava amb un bony a casa,
la meua mare, docta, deia:
<<això és que, avui, no t'has senyat>>.
Anys d'estampes, miracles, sants,
anys que veig com canyars de ciris
amb un pètal de foc incert.

Vicent Andrés Estellés