que jo em miro de lluny, gairebé amb por
d’enterbolir amb la compassió
les aigües de la teva vida incerta.
Tu campes al teu grat sobre la sorra
i et capbusses al mar del teu menyspreu
de tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora l’aigua, el teu nom, que l’ona esborra.
Corre i neda i capbussa’t i contempla
aquests setze anys que duren un estiu
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.
I encar que un llamp ha d’ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I mai contra el teu fat diré paraula.
Narcís Comadira Enigma (1985)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.