Als matins els cossos es cabdellen
com buscant un recer entre la llum,
nàufrags d’una altra mar,
mentre l’eco dels somnis
pausadament desfà
la seua cabellera esperitada.
Hi ha una amable indolència
que ens recorre i encalma.
Com la sang per les venes, així el tacte
avança per la pell sense vessar-s’hi:
la mà que acaricia
delimita també una subtil frontera.
Com ones adormides,
els cossos s’acoblen i s’allunyen.
Enllà d’aquesta pell
hi ha un altre ser remot
Que em busca dins del son,
que em traça i que m’ignora.
Enric Sòria L'instant etern (1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.